Viatges d’anada i tornada del pensament econòmic crític (M. Etxezarreta)

Els viatges d'anada i tornada del pensament crític econòmic

En aquest article Etxezarreta, membre del seminari Taifa, revisa breument l’evolució del pensament econòmic des de la crisi dels setanta. Es presenta, primer, l’evolució que va causar la fi del keynesianisme i el ressorgiment de l’economia neoclàssica i les polítiques econòmiques neoliberals, per a passar després a revisar els canvis experimentats pel pensament marxista. I es fa una ràpida incursió en l’alteració que el pensament econòmic ha experimentat amb la crisi actual.

Resulta difícil situar el pensament crític econòmic en l’actualitat. Fa ja molt temps que es va produir una gran apagada en el pensament crític en economia, creiem que vinculat a la inflexió política i social que va tenir lloc des de fins dels seixanta, i va suposar el començament d’una nova era en l’àmbit econòmic i social, encara que recentment la crisi del 2007 ha reanimat una mica l’escenari. En aquest article revisarem breument l’evolució del pensament crític des dels setanta.

 

Des de la crisi dels setanta, el pensament econòmic ha experimentat canvis molt substancials:

En els països centrals, la crisi econòmica anomenada dels setanta [2] és sabut que va suposar en l’economia convencional el final del règim del keynesianisme i de l’intervencionisme públic en l’economia, a causa de diversos aspectes: d’una banda, en l’àmbit del pensament acadèmic, sota la idea que la intervenció pública no havia estat capaç de resoldre els problemes de la crisi, i, en les versions més extremes, que fins i tot era la causa dels problemes més intensos de la mateixa, s’argumentava per la necessitat d’un canvi de paradigma. Sota l’impuls del liberalisme extrem de Hayek i el monetarisme de Milton Friedman, Catedràtic de la Universitat de Chicago,  que treballava en aquesta línia des dels últims cincquantes i dels ‘nous macroeconomistes’ com Thomas J. Sargent i Robert Lucas en els primers setanta (Hayek, Friedman i Lucas són premis ‘Nobel’), es pressionà intensament per un canvi de paradigma, per descomptat de caire accentuadament conservador.  Per altra banda, l’auge del conservadorisme en política i el debilitament dels partits socialdemòcrates i dels sindicats facilità aquest canvi. A més, en els països centrals del centre – Regne Unit i Estats Units – , a finals dels setanta van veure arribar al poder a la Sra. Tatcher i el Sr. Reagan, capdavanters del conservadorisme, que van atacar durament el moviment obrer, van adoptar el neoliberalisme i van impulsar i van afavorir fortament la seva expansió. Ambdós aspectes, influint i reforçant-se entre si, van suposar l’abandó del keynesianisme en les seus diverses vessants, la recuperació del paradigma neoclàssic de l’economia que tenia el seu origen a finals del segle XIX i principis del vint, llavors anomenat marginalista, que havia estat actualitzat i matematitzat amb les aportacions dels economistes Arrow i Debreu –també premis ‘Nobel’-  en els anys seixanta del segle XX , quan va adquirir la seva denominació de neoclàssic, mentre les polítiques econòmiques corresponents a aquest esquema de pensament passaven a constituir a partir dels anys setanta i vuitanta la denominació de polítiques neoliberals. El règim neoliberal va substituir totalment el règim keynesià.

Un ‘règim de política’ suposa alguna cosa més àmplia que les polítiques concretes, com la regulació o la desregulació del sector financer. Indica, més aviat, un enfocament sistemàtic cap a la formació de la  política econòmica per un conjunt de govern o institucions de govern que tracta amb un conjunt definit de temes. Es converteix en el marc d’intervenció dominant en un període històric que dura diverses dècades. Aals ‘règims de política’ se’ls proporciona la coherència necessària per mitjà d’interpretacions políticp-econòmiques de les causes dels problemes socio-econòmics que marquen una crisi en el capitalisme de cert tipus, com el capitalisme industrial o financer. Aquesta interpretació representa els interessos d’una certa fracció del capital, com les finances, i una certa fracció de classe, com els banquers d’inversions, els buròcrates d’alt nivell i els economistes famosos de l’elit ‘de l’acadèmia’. Les interpretacions de les crisis són aspectes ideològics centrals en la lluita de classes. Les ideologies que proporcionen consistència, cohesió i credibilitat als ‘règims de política’ es construïxen pels experts que resideixen en els centres geogràfics del poder ideològic (‘ciutats d’idees’) amb el treball ideològic que es realitza en institucions d’elit, d’alt prestigi.  Des de la Segona Guerra Mundial, el món capitalista ha experimentat dos ‘règims de política’ importants: la democràcia keynesiana, predominant de 1945 a 1973, constituint l’últim estadi del capitalisme industrial de corporacions; i la democràcia neoliberal, predominant des de 1980 fins al present, constituint l’estadi de formació del capitalisme financer; els anys 1973-80 representen un període transaccional entre règims. (R. Peet, Monthly Review, op.cit.)

Però les polítiques econòmiques monetaristes –similars a les neoliberals però no idèntiques-  van ser assajades primer en els països perifèrics, especialment en  les dictadures de Llatinoamèrica. Xile i Argentina en els setanta, però sense ignorar la brasilera d’anys anteriors –  afavorint molt l’expansió de l’Escola de Chicago (bastió monetarista)  en el sud del continent americà. El que va facilitar que quan es va produir la crisi del deute en la perifèria, en els vuitanta, l’escena ja estava preparada per a acceptar els plantejaments acusadament neoliberals de les recomanacions del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial que van ser erigits en els agents directius de les polítiques econòmiques dels països endeutats pels poders fàctics.

La Unió Europea (UE), que curiosament sempre passa per un espai progressista en el món, no obstant això, a partir del final de l’experiment intervencionista de Miterrand en 1983 [3], sota l’impuls de l’ERT[4],  va adoptar amb entusiasme el neoliberalisme en tot el seu territori,  com ho va provar l’adopció de l’Acta Única en 1986 que recull els principis essencials del mateix.

Ràpidament el pensament neoclàssic va assolir l’entusiasta cooperació de les més prestigioses universitats del món, el personal acadèmic del qual es va erigir ràpidament en la font principal de racionalització  d’un pensament que afavoria els interessos econòmics dominants de l’època, que no dubtaven a finançar el desenvolupament del pensament neoclàssic. Tota l’estructura universitària i la dels instituts d’investigació es van bolcar a defensar les posicions que proveïen d’abundants fons i honors a les comunitats universitàries. A nivell personal, la dissidència es pagava cara en termes de prestigi i avanç professional, i fins i tot les universitats van adoptar amb entusiasme les idees que proporcionaven tan substanciosos fons. L’oposició individual i institucional als renovats dogmes eren escasses. La contractació d’acadèmics que no acceptessin les idees dominants era mínima i la seva capacitat i prestigi científic constantment posat en qüestió. Es va aconseguir ignorar que havia diferents interpretacions en l’Economia i la interpretació neoclàssica i les polítiques neoliberals es van imposar en exclusiva, constituint el pensament únic en la disciplina de l’Economia.

És a dir, durant la dècada dels vuitanta la filosofia de l’intervencionisme públic en l’economia i el pacte social entre les forces del treball i el capital de la postguerra havien estat ja àmpliament derrotats per l’ampli conservadorisme triomfant. Juntament amb l’economia keynesiana que estava en la seva base. El pensament no és aliè a la correlació de forces i el profund debilitament de les forces progressistes des dels setanta en tot el món està en el fons del debilitament del pensament progressista  des d’aleshores.

El mateix va succeir en l’economia crítica, si bé amb cert retard. Aquí tenim un problema previ de definició: Què incloem dintre del pensament crític econòmic?  No farem aquí una recopilació del pensament econòmic, però és necessari assenyalar que hi ha fortes discrepàncies sobre el que constituïx el que se suposa és l’objecte d’aquest article [5].  Pertanyen els institucionalistes de Veblen dels anys 30 del segle passat al pensament crític? La posició dels economistes britànics en el debat de Cambridge dels anys seixanta és crítica? On situem a Sraffa i els seus seguidors?  Amb el nostre profund respecte per aquests corrents de pensament, en aquest article simplifiquem la qüestió i adoptem el criteri que considerarem pensament econòmic crític aquell que posa en qüestió el sistema capitalista en el seu conjunt, el qual es dedica a analitzar el mateix des d’una visió crítica i no accepta que aquest sistema sigui l’única, i molt menys encara, la millor forma ni d’explicació teòrica del sistema ni d’organització social possible.

Aquest tipus de crítica que s’inicia aviat en les albors del capitalisme –els socialistes utòpics-,  va experimentar el seu gran impuls amb l’últim dels economistes clàssics, amb Karl Marx, la ingent obra del qual se concentrà en l’anàlisi crítica del sistema capitalista, com és ben sabut. A partir d’aquest autor sorgeix una potentíssima corrent de pensament crític que és la qual encara avui, manté el pensament crític econòmic[6] i que va experimentar un gran desenvolupament fins a la segona guerra mundial. Bastants dels conceptes clau en les explicacions actuals, fins i tot de l’economia convencional, van ser generades per autors marxistes. Per exemple, el concepte actualment fonamental de  capital financer va ser elaborat per un teòric marxista austro-hongarès de començaments del segle XX, Rudolf Hilferding, el qual tractava de categoritzar la creixent concentració i centralizació del capital en grans empreses, corporacions, càrtels, trusts i bancs. Per a aquest autor el capitalisme anterior s’havia convertit al final del segle XIX en capital financer monopolista. Ell percebia el capital financer avançant en una vigorosa expansió, constantment buscant noves esferes d’inversió i mercats. I el mateix ha succeït amb altres conceptes clau com el d’imperialisme, que està en la base del concepte actual globalització encara que els economistes convencionals no ho reconeguin, i molts altres[7].

No obstant això, el pensament crític econòmic marxista va patir un fort debilitament durant el període de l’estalinisme a la Unió Soviètica, quan va ser convertit en una espècie de catecisme soviètic, que va esterilitzar una gran part del seu potencial d’interpretació sobre les noves condicions de l’economia al món. Així mateix la guerra freda va crear moltes dificultats per al desenvolupament del pensament marxista en l’àrea occidental. Tant a Europa Occidental com, i sobretot, als Estats Units, es va associar el pensament marxista a la connivència amb la URSS, amb un perillós ‘comunisme’, fins i tot es considerava als marxistes traïdors al país i perillosos (MacCarthy en els anys 50) i eren penalitzats. Com potent crítica del sistema econòmic i social dominant, el marxisme mai ha gaudit de gaires facilitats per a la seva expansió. El capitalisme potent i triomfant no havia de a fomentar un pensament que el criticava en les seves arrels més profundes com a basat en l’explotació i la lluita de classes, i vaticinava per al mateix un final caòtic.

A pesar d’això, el pensament econòmic marxista des dels últims cinquanta va ser una font molt rica de pensament crític en els països occidentals. Encara que minoritari en relació amb el pensament convencional, han estat molts els autors que han desenvolupat àmpliament els plantejaments marxistes d’origen en moltes facetes de l’anàlisi econòmica. I va ser també molt important al món, en la mesura que els grups revolucionaris dels països perifèrics que aspiraven a la independència es van deure fortament a les seves anàlisis[8]. En els setentes el pensament econòmic marxista era ampli i potent i, en els vuitanta, van proliferar moltes anàlisis crítiques de base marxista a les posicions neoliberals dels acadèmics convencionals, del FMI i el Banc Mundial.

Però el pensament marxista tampoc va ser immune al debilitament de les forces progressistes. Sobretot perquè, com sabem, en 1989 va caure la URSS i els països que la circumdaven. I encara que ja eren pocs els marxistes que no eren molt crítics de la Unión Soviètica, la seva desaparició no deixà de suposar un tremend terratrèmol per a molts marxistes que veien esfondrar-se una esperança que els havia sostingut durant molts anys. A molts d’ells els ha fet falta cert temps per a recuperar-se i, alguns autors afirmen que això ha suposat un fre al pensament marxista. No compartim del tot aquesta opinió, ja que el pensament marxista en l’àmbit occidental –EUA i Europa- era jafeia anys molt crític de la Unió Soviètica i els millors caps desenvolupaven el seu pensament independentment i fins i tot en posicions molt crítiques amb la URSS, però com que hi ha qui considera que si que va tenir un impacte en el pensament crític no ens atrevim a negar-ho de ple.

Al mateix temps, l’evolució de les forces econòmiques i de pensament en el món ha experimentat un intens aprofundiment en el conservadorisme. En la dècada dels noranta el concepte de globalització i l’expansió del neoliberalisme d’una banda, i el debilitament de les forces de crítica i oposició al sistema per l’altra (cooptació dels partits socialdemòcrates i sindicats i auge de les forces conservadores), a més de la imposició a les noves generacions per nous i sofisticats mitjans de valors enormement consumistes i individualistes,  que els duen a ignorar qualsevol referència als valors col·lectius i a la història passada,  ha suposat un salt qualitatiu a favor del conservadorisme en les idees de les persones i sobretot dels líders de les oposicions respectives al sistema. Amb la qual cosa el principi del segle XXI és testimoni d’una situació que el capitalisme és considerat actualment per la immensa majoria de l’opinió com  la forma més adequada d’organització social, per molts l’única possible, que esdevindrà permanent en el futur (Fujiyama), que no és possible destruir-lo, entre altres coses perquè no hi ha alternativa al mateix. Per això, qualsevol crítica global al sistema  és considerada arcaïca, fora de lloc i la manifestació de nostàlgics d’altres èpoques. El pensament econòmic se n’ha anat tan a la dreta, que és curiós constatar que fins i tot el pensament keynesià, tan explícitament dirigit pel seu fundador J. M. Keynes a resoldre els problemes del sistema capitalista per a mantenir-lo, és ara considerat un pensament crític i progressista per molts autors. No hi ha dubte que pot ser una mica més favorable als interessos  populars, però dista molt de ser un pensament crític.

Així mateix, en aquesta època, una gran part de la població que semblava compartir els valors progressistes ha anat mudant fortament cap al conservadorisme[9] i, per tant, no s’ha utilitzat el pensament marxista que se seguia generant, minoritari però sempre present. El conservadorisme dominant ha assolit convèncer que el pensament marxista és caduc i antiquat i que no pot explicar els problemes del segle XXI, mentre potenciava una economia convencional que suposa una volta sense reserves als principis d’Adam Smith, escrits al final del segle XVIII. El paradigma neoclàssic, eix central de l’economia convencional, no deixava espai algun per a cap altra variant del propi pensament convencional i s’havia convertit en el pensament únic de la pomposament cridada ciència econòmica en tot el món[10].

Després d’una etapa d’aparent esplendor en l’economia real del món, i de l’Estat espanyol, el 2007 va arribar la crisi. Que, amb excepcions, va agafar desprevinguts als pensadors convencionals i una mica menys als crítics. En el primer moment de la crisi alguns autors ortodoxos i fins i tot l’opinió pública (informada) va pensar que, com en la dels setanta, la crisi motivaria un canvi important en el paradigma de pensament econòmic. En aquella crisi, la presència de problemes que semblava el keynesianisme no podia resoldre, va facilitar la re-emergència del pensament neoliberal i ara s’establia un paral·lelisme: els gravíssims problemes que generava la nova crisi, nodrida en les polítiques neoliberals, mostraven que aquest paradigma tampoc resolia els problemes, pel que s’esperava un canvi de paradigma.

Helas no ha funcionat així. Després d’un primer període de confusió i desconcert[11] sobretot entre els economistes acadèmics, els que prenen les decisions en el món real no s’han molestat a buscar un pensament que expliqués el que ha passat i plantegés la possible evolució futura. Hi ha hagut algunes desercions en l’acadèmia, sobretot entre aquells economistes que ja eren una mica més crítics – Krugman, Stiglitz als Estats Units, alguns més a França, on els regulacionistes sempre han mantingut un pensament més crític, Estefania, Tugores i Costas, potser, a l’estat espanyol- però res que suposi que es posa en qüestió veritablement el pensament econòmic neoclàssic. ‘Business as usual[12]’ sembla ser l’eslogan que domina l’escena.

No estem al dia del detall de l’evolució del pensament convencional, doncs no  mereix la pena dedicar-li gaires energies, però ens sembla poder afirmar que la teoria econòmica dominant, la neoclàssica, no s’ha vist alterada en els seus  plantejaments amb la crisi actual. Dos aspectes a comentar: d’una banda, un elevat nombre d’economistes, comentaristes i, sobretot, polítics, es conformen amb afirmar que els poders financers han actuat malament, amb un excés de cobdícia i incompetència, generant amb les seves operacions especulatives els problemes que ara patim. És simplement un problema d’errors de certs poderosos agents que caldria resoldre, però el sistema i les explicacions teòriques en les quals es basa és mereixedor de confiança[13].Només cal redirigir -refundar? – les operacions financeres en la bona direcció i es recuperarà la senda del creixement. Per altra banda, la política econòmica enfront de la crisi que s’està portant a terme, te el seu suport totalment en el paradigma neoclàssic convencional. als Estat Units el pensament progressista en economia s’orienta cap a un keynesianisme renovat –Stiglitz i Krugman, de nou- mentre que algunes mesures de l’Administració recorren a la teoria monetària – augment de la liquiditat per a estimular la demanda i la inversió- però en les polítiques econòmiques pesen encara molt més els vells dogmes de l’economia d’oferta. Mentre que en la Unió Europea, i especialment en els que decideixen sobre la política econòmica en els seus països principals, campen sense límits les idees que l’austeritat econòmica, la desregulació, la privatització i la disminució del cost de la mà d’obra –que es deduïxen dels programes neoliberals-  són les mesures adequades. Els programes d’austeritat són les quals més destaquen pels seus nefasts efectes, però no són menys importants les altres polítiques que  vam esmentar que formen part integral del programa. És el programa econòmic que ja van posar en pràctica en la crisi del deute dels vuitanta en els països de la perifèria el FMI i el Banc Mundial, absolutament basades en el pensament neoliberal i aplicades cada vegada amb més duresa, els quals s’estan reproduint ara en la perifèria europea[14] de la mà de la UE, el FMI i el Banc Central Europeu (BCE), constituïts de nou en exigents directors de les mesures de política econòmica que han de prendre els governs.

Fa l’efecte que als que prenen les decisions de política econòmica – i per descomptat no són només els polítics sinó els que realment controlen l’economia mundial-  no els preocupen gens les vaguetats del pensament econòmic. Ells saben el que volen i ho duen a la pràctica, mentre l’aparell acadèmic gasta les seves energies a donar voltes i més voltes als mateixos problemes, amb gran elegància formal però en la majoria de casos irrellevants per al coneixement, l’orientació de les polítiques, i, sobretot, el benestar de les poblacions.  Ens fa l’efecte que cada vegada la distància  entre l’economia convencional i les mesures reals de la política econòmica es converteix en un abisme difícil de sobrepassar. A això cal afegir que enfront de la insistència al principi de la crisi de la necessitat de regular estretament el capital financer, aquesta regulació no s’està portant a terme. Les mesures que s’estan establint són extremadament febles, s’instauren només aquelles que mereixen el consentiment de les institucions financeres i, a més, amb efectes només a mitjan i llarg termini. De manera que la dinàmica del capital financer se sembla prou bé a la de l’època anterior a la crisi. El que mostra amb claredat el poder de tal capital que és capaç de detenir els aspectes que perjudiquen a la seva recerca de beneficis a pesar del caos causat per les seves especulacions buscant beneficis.

Cal assenyalar, també, que a mesura que avança la crisi i es perceben les seves negatives conseqüències per a la població, proliferen multitud de treballs sobre temes com la pobresa, la desigualtat, l’atur, etc. La majoria d’ells basats en l’economia convencional, si bé amb caràcter progressista, recolzats en una espècie de keynesianisme de bona voluntat. Són menys, no obstant això, els que se suporten en un esquema de pensament crític. Són treballs, crítics de les conseqüències de la política econòmica actual, però sense posar realment en qüestió ni el sistema econòmic que els genera ni el pensament econòmic que l’explica. És que el sistema està funcionant malament i genera molta injustícia i sofriment, i s’ha d’intentar que funcioni millor, però en general no es planteja la naturalesa intrínseca del primer ni les dificultats reals que el sistema funcioni d’altra manera. Sembla que, a la majoria d’aquests autors, encara que el sistema capitalista no els agrada  i estan en la seva contra, estan tan convençuts que és impossible la seva transformació, que dediquen la majoria dels seus esforços a humanitzar-lo i pal·liar les seves pitjors injustícies.

Què fa mentrestant el pensament crític? La crisi ha suposat una certa dinàmica:

Bastants economistes crítics van experimentar una certa satisfacció al veure que la crisi confirmava el pensament crític de inevitabilitat de les crisis, que ha estat sempre part integral del pensament marxista, així com aquells que havien escrit més recentment sobre la insostenibilitat de l’operativa del sistema financer. És a dir, la crisi ha confirmat el pensament marxista clàssic i el més recent.

Tant és així que una part significativa de l’opinió pública va tornar a fixar-se en els autors marxistes per veure si podien entendre què estava passant. Per exemple, ha estat notori l’augment de vendes d’El Capital, així com d’altres obres d’autors marxistes actuals que han tractat diversos temes sobre la crisi. Encara que sempre minoritari, hi ha hagut un augment significatiu del nombre de lectors que s’han aproximat al pensament crític que els semblava que els proporcionava millors instruments per a descobrir les arrels profundes del sistema.

S’han escrit bastants llibres sobre la crisi des d’un paradigma marxista, tant de caràcter més general com d’elements específics, sobretot respecte als aspectes financers. No obstant això, com que la tradició crítica ja és de plantejar sempre una visió crítica, no hi ha un canvi de paradigma, sinó que es produeïx la continuïtat de les  mateixes idees bàsiques i s’assisteix sobretot a l’aprofundiment i actualització dels temes tractats. Per exemple, entre molts altres aspectes potser mereixi la pena esmentar com s’ha ampliat el concepte d’explotació des del sistema productiu de Marx, l’anàlisi de l’explotació productiva de classe, a les diverses formes en les quals la població és explotada en l’actualitat  ‘Mentre en el capitalisme industrial primordialment s’explota als treballadors productius a través del sistema salarial, el capitalisme financer afegix l’explotació dels consumidors individuals a través de l’endeutament. La idea és tenir tot comprat no amb diners en metàl·lic sinó amb targetes de crèdit, de manera que les compres proporcionen diversos anys d’interès a taxes més altes que el que els bancs paguen pels dipòsits (20% enfront del 2%). Els bancs comercials i una varietat d’altres agents prestadors reben la diferència. Els bancs d’inversió s’uneixen a l’especulació en aquest vast dipòsit de deutes a través de la titulització de crèdits, derivats i altres operacions  especulatives, on es fan molts diners de forma ràpida i fàcil… La desigualtat genera endeutament a tots els nivells, des dels consumidors a les indústries i els estats, i en tots els aspectes de la vida. El que resulta en una  forma intensificada d’una explotació coneguda ja fa molt, coneguda com ‘servitud de deute’[15].’ Una ampliació també del sistema productiu és el que mostra David Harvey amb el seu concepte d’acumulació ‘per despossessió’ que té el seu origen en els treballs de Marx sobre l’acumulació primitiva. I així un gran cúmul d’aspectes de gran interès .

Finalment cal esmentar que el que sí s’ha generat abundantment en l’àmbit del pensament crític són les obres sobre la recerca d’alternatives al sistema capitalista. Una de les preocupacions recurrents de les persones crítiques del sistema és la de buscar com podria ser un sistema alternatiu a l’actual. Són nombrosos els autors que han treballat el tema de com organitzar una societat que no sigui capitalista, si bé la majoria d’ells es concentren a elaborar dissenys sobre la societat del futur i són molts menys els que tracten d’enfocar el tema de la transició a la mateixa. Repetidament en les reunions d’anàlisis d’aquesta societat es planteja la pregunta de què ‘fer’ i tot i que es poden computar innombrables models de com podria ser la societat alternativa no capitalista en el futur, no apareixen moltes idees respecte a les vies de transformació del sistema des d’aquí fins a l’ideal anhelat.

Cal reconèixer que actualment, en el món del pensament crític, no es plantegen moltes idees noves sobre procés de transició cap a altra societat. La convicció que els partits d’esquerra i els sindicats, en el marc de les democràcies parlamentàries constituïen els agents essencials que podien conduir al canvi està totalment obsoleta. Ningú considera ara que a través d’aquests vells mecanismes del canvi aquest s’hagi de produir, i, en el millor dels casos només s’esperen  d’ells algunes mesures que pal·liin els pitjors excessos del sistema. No sembla que hi hagi idees clares sobre quines poden ser les vies alternatives. I el món ha canviat i està canviant acceleradament de manera que és difícil interpretar-lo i trobar vies alternatives d’actuació. Per la qual cosa els que propugnen la transformació, després de realitzar anàlisis crítiques de major o menor  interès, es troben en una espècie de buit propositiu sobre els passos a donar immediatament. La resistència al sistema busca amb anhel què podria fer, però encara que creix cada dia, està enormement difusa i disgregada, i aquesta mateixa fragmentació li dificulta en gran mesura la tasca. No obstant això, es pot esperar que l’enorme multiplicitat de col·lectius que estan buscant noves línies d’actuació es consolidin en un futur no massa llunyà en noves i imaginatives formes de treball i lluita per una societat no capitalista. Una part del pensament crític hauria de dirigir-se a donar suport i reforçar la construcció d’aquests processos.

En relació amb aquest tema cal esmentar que amb freqüència es produïx una confusió entre la recerca d’una societat alternativa i la utilització de mesures de política econòmica alternatives a les que estan imposant els governs, amb la intenció i el desig de pal·liar les conseqüències negatives que estan produint les polítiques actuals i el d’avançar cap a un capitalisme més humà. Són innombrables els instruments alternatius que poden ser utilitzats amb objectius alternatius que existeixen en la societat actual: des de la reforma del sistema fiscal, a les cooperatives, des de la lluita pel manteniment dels drets socials al rebuig a la reforma laboral existent i la recerca de la millora de les condicions dels treballadors, etc. etc. etc. És una labor social important i l’avaluació de la qual no ens correspon aquí. Però que s’està fent tant des del vessant progressista del pensament i l’acció social  com des d’àmbits del pensament crític. És, de nou, la crítica a la societat existent i l’intent de pal·liar els seus efectes negatius, però no suposa necessàriament un pensament crític de fons ni respecte al sistema ni als paradigmes que li serveixen de referència. No obstant això, la línia de separació entre ambdós aspectes és estreta i difícil de definir, i només la pràctica concreta permetrà una classificació més precisa, però hauríem d’intentar no barrejar conceptualment els dos aspectes ja que els instruments alternatius poden utilitzar-se per a modificar, amb major o menys intensitat, el sistema capitalista, mentre que la recerca d’una societat alternativa des de plantejaments crítics implica una transformació radical de la societat actual, encara que per a la mateixa de vegades hagin d’utilitzar-se alguns dels mateixos instruments que per a modificar el capitalisme[16].

En conjunt, el pensament crític en economia, en particular el marxista, sense abandonar mai la seva situació minoritària està travessant actualment un bon moment. La crisi està mostrant tan clarament tant la incapacitat del capitalisme per a dur a bon port els interessos econòmics dels pobles i les persones, com la incapacitat de les ideologies que el suporten –el pensament econòmic convencional no és més que una ideologia de suport de l’explotació capitalista- que parts cada vegada majors de la població es giren cap al pensament crític a la recerca de les necessàries respostes. D’aquí que els que considerem que és realment en aquest pensament on existeixen les possibilitats de trobar-les i d’impulsar l’actuació per la transformació radical de la societat tenim una gran responsabilitat, doncs realment hem de mostrar amb rigor i amplitud, que efectivament el pensament marxista pot proporcionar aquestes respostes així com l’orientació i l’impuls necessari per a embarcar-nos en el propi procés de transformació.

 Notes:

[1] Article publicat a la revista Con-ciencia social. Número 16 i traduït per Espai Fàbrica

[2] L’esgotament del model d’acumulació, especialment als Estats Units, va començar a fer-se sentir en relació amb la guerra del Vietnam en la segona part de la dècada dels seixanta, va continuar amb les grans turbulències econòmiques de començament dels setanta –devaluació del dòlar en 1971- i es va manifestar plenament amb les dues pujades del preu del petroli en els setanta, però l’inici de la crisi va ser molt anterior a aquestes.

[3] Que va ser derrotat no només per la pròpia debilitat de les forces progressistes franceses, sinó també pels atacs del neoliberalisme mundial.

[4] European Round Table Of Industrialists: associació dels grans industrials europeus que es va iniciar en 1983 i ràpidament va fer sentir la seva influència en les decisions de les autoritats de la Unió.

[5] Més endavant veurem que en l’actualitat s’arriba a considerar fins i tot el keynesianisme com una escola crítica de pensament econòmic, assignació més aviat dubtosa en la nostra opinió.

[6] No volem ignorar el ric pensament anarquista però ens sembla que com anàlisi econòmica és més ètic que econòmic, té menys potència i fins i tot que, a pesar de les seves discrepàncies polítiques,  per a molts aspectes es fonamenta molt en plantejaments que tenen el seu origen en el marxisme.

[7] R. NET. Contradictions of finance capitalism. Monthy Review. 2011, Volume 63, Issue 07 (December) http://monthlyreview.org/2011/12/01/contradictions-of-finance-capitalism

[8] Totes les teories de l’imperialisme des dels clàssics del marxisme –Lenin, Bukharin,Kautsky- fins als autors dels anys setanta – S. Amin, Emmanuel i molts altres- presentaven una riquíssima anàlisi de l’expansió global del capitalisme molts anys abans que es posés de moda el plantejament d’una economia convencional de l’economia globalitzada.

[9] La immensa majoria dels socialdemòcrates, per exemple, que van rebutjar explícitament el marxisme i van potenciar l’avaluació segons la qual aquest estava ja obsolet.

[10] És important tenir en compte que dintre de l’economia convencional existeixen diverses variants a més de la interpretació neoclàssica, entre elles el keynesianisme. Totes elles han anat sent eliminades del pensament econòmic universitari en l’àmbit d’influència del món occidental; no sabem que ha passat a Xina, però per la seva pràctica no sembla que el pensament crític amb el capitalisme gaudeixi de gran predicament.

[11] Recordi’s la Cimera del G-20 a la tardor de 2008, en el qual el Sr. Sarkozy, llavors president de França, va dir que ‘calia refundar el capitalisme’. Va haver-hi ingenus de bona voluntat que van interpretar que això significava refundar-lo per a millorar-lo, però el Sr. Sarkozy sabia bé el que deia, es tractava de refundar-lo amb un discurs renovat, però que no alterava gens el caràcter intrínsec del mateix.

[12] ‘Els negocis com sempre’

[13] El propi President Bush ho va interpretar així al començament de la crisi

[14] Permeti-se’ns cridar l’atenció al fet que mai fins a ara els països del Mediterrani (i Irlanda) havien estat denominats com perifèria europea. Serà per la similitud de la seva situació i la de les polítiques aplicades amb les de la perifèria mundial en els vuitanta?

[15] ‘Servitud de deute: ‘debt peonage’ Pràctica de mantenir les persones en servitud o esclavitud parcial fins a pagar totalment un deute. R. Peet. Monthly Review. O. cit. http://monthlyreview.org/2011/12/01/contradictions-of-finance-capitalism

[16] Al Seminari d’Economia Crítica TAIFA duem temps reflexionat sobre aquests temes. Esperem que al principi de 2013 puguem presentar un resum escrit del nostre pensament referent a això

This entry was posted in Articles, Membres TAIFA and tagged , , . Bookmark the permalink.